Sindicats, relíquia del Segle XIX?

L’1 de Maig, al carrer, tenia una sensació estranya, un déjà vu que no em quadrava: les imatges i consignes no em quadraven. Uns pocs milers de manifestants a Barcelona, moltes banderes i pancartes de cada sindicat −per marcar paquet propi i diferenciar-se de l’altre, suposo−, un eslògan unitari que en si mateix no vol dir res i uns discursos exaltats plens de consignes que de tan repetides al llarg dels anys han perdut credibilitat. Recordava les imatges, però no em quadraven els protagonistes.

Aquell déjà vu em portava a un altre indret i a uns altres manifestants. No em quadrava perquè em recordava aquells 11 de Setembre, al fossar de les Moreres, on els independentistes trèiem les banderes un dia a l’any i ens afartàvem de cridar “independència”. La resta dels 364 dies, a la nostra, a mirar-nos el melic, sense propostes reals a les necessitats dels catalans. L’independentisme ha fet els deures i s’ha posat al dia. Avui som la força –o moviment social− més dinàmic i amb les propostes més clares i definides de la societat catalana. Som la força que dóna una solució no utòpica als problemes del ciutadans de Catalunya. La Catalunya independent serà el punt de partida d’una societat més justa, renovada, dinàmica i humana.

Els sindicats encara no els han fet, els deures. Continuen amb els vells clixés dels seus orígens, la UGT va ser fundada a Barcelona l’any 1888, i resten inamovibles en una nova societat, on res és com fa més d’un segle. Això no és bo. Els sindicats es van fundar perquè eren necessaris i avui ho son com mai; en un món globalitzat, on els Estats estan sent substituïts per grans corporacions i multinacionals que ens volen imposar la seva llei amb tractats com el TTIP, en la configuració d’un nou ordre mundial neofeudal, els sindicats son imprescindibles per a la defensa dels drets dels treballadors, i de la societat en general.

El bipartidisme dissenyat per dominar la política espanyola s’ha repetit mimèticament en els sindicats; CCOO i UGT dominen el sindicalisme en un bipartidisme lligat, lògicament, als seus respectius partits matriu. Aquestes dues organitzacions ostenten una força hegemònica tan sols contestada puntualment en algun sector. Això, sota l’aixopluc del poder, els ha portat a una total decadència. Havien de ser els garants de la defensa dels drets socials i de la protesta enfront dels abusos, però han acabat com a part del sistema polític, com a part del problema. Engolits, silenciats i comprats amb subvencions, cursos de formació professional, cadires en consells d’administració, adjudicació directa de pisos de protecció social, targetes black, frau dels ERO… La mateixa corrupció que ha embolicat els partits polítics també ha embolicat els sindicats. Curiosament, ningú exigeix la seva renovació democràtica, ni en les formes ni en el fons, com si els sindicats continuessin per sobre del bé i del mal.

És paradoxal que, en els pitjors anys de crisi econòmica, de retallada de drets laborals i socials aconseguits després d’anys de lluites sindicals, els sindicats estiguin en caiguda lliure. No els preocupa una caiguda en afiliats de quasi el 40%? No els preocupa que els treballadors els donin l’esquena? No els preocupa estar tan desconnectats de la societat? No fan autocrítica? O tan sols estan preocupats per conservar el seu statu quo?

La seva resposta aquest 1 de Maig ha estat anunciar “una tardor calenta”: proposta de vaga general abans que s’acabi el 2016. Curiós que ho plantegin a un mes vista d’unes noves eleccions generals que, segons els resultats, no faran possible la formació de nou govern fins al mes de setembre. CCOO i UGT donen per fet que el nou govern serà del PP? Perquè resulta molt poc creïble que un mes després de formar-se un govern d’esquerres i progressista els sindicats convoquin una vaga general.

Resulta curiós, per no dir patètic, que en deu anys de crisi, amb anys duríssims de retallades i atur, ens diguin ara que “la reforma laboral del PP ha fet pobres els treballadors i la sortida de la crisi només l’han notat les empreses de l’Ibex 35”. A França, només d’anunciar la reforma laboral del socialista Hollande, els sindicats s’han posat en peu de guerra. No han necessitat deu anys.

Tot plegat és tracta tan sols d’una nova maniobra política. Com va anunciar un representant de partit, “aquest Primer de Maig és el tret de sortida per a aquesta segona volta de les eleccions generals amb la qual aconseguirem un govern de canvi”. Els interessos partidistes per damunt de tot.

Necessitem els sindicats, però actualitzats al segle XXI. No poden continuar únicament amb el vell discurs d’esquerra versus dreta. De classe burgesa dolenta versus classe treballadora bona. O es reinventen, o seran una relíquia residual.