Els 18 del 3%

Estrenem el febrer amb detencions massives anunciades a la premsa abans que el mateix jutge sabés que les ordenaria realitzar. Molt normal en la democràcia espanyola. El grup d’intel·ligència responsable de la lluita antisecessionista catalana prepara el guió del nou cas, el govern de l’Estat hi dona el vistiplau –Soraya Sáenz de Santamaría, a més de vicepresidenta i ministra per les Administracions Territorials, té el control sobre el CNI, el servei secret espanyol–, fiscals i jutges són instruïts segons necessitats del cas. Finalment el guió es filtra als mitjans de comunicació amb instruccions clares. No per repetida i sobreexplotada la jugada té garantit l’èxit.

Dijous era el cas dels 18 del 3%. Continuació del cas 3% de CDC i/o Pujol, que encara té molt de suc. Els nervis van trair els guionistes, perquè la premsa més fidel va anunciar la detenció de divuit dirigents de CDC abans que el jutge del Vendrell, encarregat del cas, tingués noticia que havia de detenir-los. Tant li fa. Els titulars de la tarda i nit de tots els mitjans –contraris i favorables al procés– eren els que havien previst. Un mes de febrer del 2005 –fa 12 anys– va començar el cas 3%. Pasqual Maragall, per defensar-se de la seva mala gestió en l’enfonsament del Carmel, al Parlament va acusar CDC de “tenir un problema amb el 3%” , tot repetint un titular d’El Periódico del mateix dia i sense cap prova. Tant de suc dona aquest guió del 3% que dotze anys després encara continua pendent de judici. No importa, el mal està fet i ha calat en la societat catalana. De forma subtil “para que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”.

Fa mandra analitzar les portades dels diaris d’avui divendres –l’endemà– i les notícies de ràdio i televisió. Sempre és el mateix, sempre són els mateixos. Mentre em queia damunt la notícia, em van venir al cap els possibles objectius del cas dels 18 del 3%

Objectius estratègics:

Convèncer la població –espanyola i catalana– que el grau de corrupció català és infinitament superior al de tot l’Estat en el seu conjunt.

Convèncer la població –espanyola i catalana– que el nacionalisme català és un invent de quatre xoriços que s’han inventat el procés per tapar el que roben.

Tranquil·litzar els seus: Catalunya no se separarà, el govern té collons per impedir-ho.

Dividir el catalanisme: enfront del catalanisme dolent, independentista i insolidari, hi ha uns bons catalans autonomistes, fins i tot federalistes!

Dividir la societat catalana: l’efecte Lerroux. Les classes treballadores i mitjanes catalanes –solidàries i progressistes– enfront de la classe burgesa catalana –insolidària, corrupta i nacionalista–. Al segle XX va demostrar el seu èxit com a estratègia. Encara avui perdura el seu llegat ideològic destructiu. Al segle XXI encara triomfa.

Destruir el sector polític –partit– que recull les aspiracions d’una part majoritària de catalans i que acull votants de dretes, centredreta i centreesquerra. El sector que, a l’abandonar les posicions autonomistes per abraçar l’independentisme més desacomplexat, s’ha convertit en l’enemic i objectiu principal de l’Estat. Abans CDC; ara, PDeCAT.

Objectius tàctics:

Frenar l’èxit de la crida a la concentració El 6 de febrer ens jutgen a tots per acompanyar l’expresident de la Generalitat Artur Mas, l’ex-vice-presidenta del govern Joana Ortega i l’ex-consellera d’Ensenyament Irene Rigau, que seran jutjats pels fets del 9N.

Dividir el govern d’unitat de Junts pel Sí. Trencar l’acord de govern d’ERC i PDeCAT, que el govern de l’Estat considera com el punt més perillós del procés. Com ho confirmen els plans per impedir-lo entre Jorge Fernandez i Daniel De Alfonso.

Aprofundir l’aversió i malfiança històrica entre ERC i CDC –ara PDeCAT.

Afavorir el nou partit de Colau –lligat a l’operació neolerrouxista–, alcaldessa de Barcelona gràcies al cas Trias –absolutament inventat i fals–, i en procés de crear “el partit” que acabarà amb la majoria independentista.

Acollonir els independentistes amb càrrecs de gestió en grans empreses, o empreses públiques, o els empresaris amb vel·leïtats independentistes  És un clar avís: si et posiciones, rebràs.

El nacionalisme català és, dintre el context espanyol, la revolució més subversiva de totes, i converteix en revolucionaris tots els partits polítics que l’accepten, encara que en l’ordre polític o social fossin reformistes. Tot nacionalista català és un revolucionari.