dilluns, 4 de gener del 2016

Babaus, crèduls i bonistes, som catalans

Sembla que estem abocats a noves eleccions al mes de març. A menys que alguns diputats de la CUP facin objecció de consciència a les ordres rebudes de la direcció, no pas de l’assemblea, i votin sense trair els seus principis nacionals en la investidura de president de la Generalitat.

El 27-S es va votar en clau de plebiscit: Catalunya versus Espanya. Les de març tornaran a ser unes eleccions més i tornarem a votar en clau autonòmica: esquerra versus dreta.

La coalició Junts pel Sí no reeixirà, ja se n’ocuparan ERC, la CUP, Catalunya Sí que es Pot, Barcelona en Comú i, naturalment, Podem. Tornarà el mantra que uneix l’esquerra i la dreta espanyola: Mas dolent. Tornarà el mantra que uneix l’esquerra catalana pretesament nacionalista i la col·laboracionista: Mas retallades. Tornarà la tercera via d’esquerres: arreglem primer Espanya, que és el realment important, i després ja ens ho mirarem.

L’expresident Aznar ens ho va advertir: “Antes se romperá Cataluña que el país entero… Hay una visión de una Cataluña única que no es verdad, vemos que hay un soberanismo monolítico que tampoco es cierto, la fragmentación política catalana no se da en ninguna parte del país”.

Era l’octubre del 2012, abans de les eleccions de novembre, i les paraules d’Aznar van estar mal interpretades o ridiculitzades pels sectors nacionalistes. No era tant una amenaça com la reflexió d’una realitat. L’expresident té moltes mancances, però hi ha una cosa que no se li pot negar, té concepció d’Estat. Del seu, Espanya, naturalment.

A Catalunya patim un bonisme endogàmic que ens porta a creure que l’esquerra és bona per se i que la dreta és dolenta per naturalesa. Aquesta creença és com un dels deu manaments, és quelcom que no es pot ni discutir. És el nostre mantra. Els poders reals de l’Estat espanyol ho saben molt bé, en part és obra seva, i és a partir d’aquest coneixement que sorgeix la reflexió d’Aznar.

A principis del segle XX la monarquia espanyola començava a tenir seriosos problemes a Catalunya per dos fronts. El primer era la burgesia que estava decantant-se cap al catalanisme i les exigències polítiques. Es començava a parlar de la nació catalana, i tota nació, per definició, ha de ser lliure. Per tant, podia acabar amb propostes secessionistes. L’altre front era l’obrerisme. Incipient i molt fort, i lògic al ser Catalunya l’única zona de l’Estat que estava aplicant la revolució industrial. Per tant, podia acabar amb propostes revolucionàries.

Ho van solucionar enviant-nos Alejandro Lerroux i el seu Partido Radical. Amb un discurs populista, d’esquerra radical, anticlerical, antiburgès i, sobretot, anticatalà. Se’n va sortir i, a més, va posar la llavor del mantra que encara patim que diu: el catalanisme és burgès i, per consegüent, dolent.

A principis del segle XXI la monarquia espanyola té un seriós problema a Catalunya amb el secessionisme. Ho volen solucionar com sempre, dividint-nos. Avui el nou lerrouxisme de Pablo Iglesias i el seu Podemos es defineix com d’esquerra radical, antisistema, antiburgès i, sobretot, anticatalà. Utilitzen un llenguatge diferent, però l’objectiu és el mateix: separar i enfrontar la reivindicació nacional i la reivindicació social, per tal que no triomfin ni l’una ni l’altra.

Portem deu anys en què l’Estat està utilitzant totes les armes al seu abast per fer front al problema català. Al segle XXI ens combaten amb informació, contrainformació, manipulació. Utilitzen tots els mitjans de comunicació com una arma contra el nacionalisme. Preparem-nos per l’allau que ens caurà fins al mes de març. “Antes se romperá Cataluña que el país entero”. I nosaltres hem tornat a caure al seu parany.

Babaus i crèduls, amb el lliri a la mà, som nacionalistes catalans.

5 comentaris:

  1. Comparteixo aquesta reflexió i aquesta realitat. Amb aquests plantejaments o semblants es va perdre la Guerra Civil Espanyola. Quan toquen poder del gros, esquerra i dreta només es diferencien per les paraules, però no pels fets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ells fa cinc segles que tenen un estat. La població, els governs (del color que siguin) i el poder real espanyol tenen concepció d’estat. Saben que en certs moments històrics el País està per davant de qualsevol altre consideració. El catalans no tenim concepció d’estat. Lògic, fa 300 anys que no en tenim. El que si tenim, per donar i vendre, és una concepció del món i de la política pròpia de Barrio Sésamo.

      Elimina
  2. La culpa és de tots els qui han posat a una sola persona per davant de tot un país, és a dir, la CUP i CDC. No vulgueu tirar les culpes a ERC, que ha estat l'únuc partit capaç de renunciar a presentar candidat a President de la Generalitat per únic cop des del 1980 pel bé comú del país. Si realment volem la independència, l'única opció 100% creïble que resta és precisament ERC.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan parlo d'esquerra pretesament nacionalista o col•laboracionista no parlo d'ERC.
      Ara bé, ERC va acceptar la llista unitària de JxSI, que va portar 62 diputats independentistes al Parlament per primera vegada a l’historia, a contra cor. Ja li va bé que en Mas no sigui el President, ells tampoc el volen. Ja li va bé que la CUP carregui amb la feina bruta.
      Aquest és un altre tema de llarga reflexió. Si de realment ERC ha actuat com un soci lleial veurem que farà. El Govern que pugui sorgir ara està mort, sense marge de maniobra. Eleccions abans de 2 anys.
      Si fem eleccions al març, ERC que farà? pacte nacional per fer unes eleccions en clau de plebiscit? Catalunya vs Espanya? o farà un front d’esquerres?

      Elimina