Pacte contra Catalunya

Fa 100 dies va començar el vodevil de l’elecció del president de govern espanyol. Es fa difícil preveure com acabarà, però sempre he pensat, i continuo fent-ho, que no hi haurà noves eleccions a l’Estat.

El principal motiu és que els partits estatals no tenen autonomia d’acció pròpia. La política espanyola en els últims 37 anys ha estat controlada pel “pacto de la Transición”. Aquest pacte tenia un objectiu clar: la confirmació de Joan Carles com a rei d’Espanya mitjançant la segona restauració borbònica. Els poders econòmics, polítics i de l’administració sorgits dels 36 anys de dictadura franquista –el veritable poder fàctic d’Espanya− van pactar amb els partits polítics de la lluita antifranquista el reconeixement de l’hereu del sistema imposat pel dictador, el rei elegit per ell, com a cap d’Estat per garantir-ne l’atado y bien atado. Amb aquest reconeixement, es garantien la continuació del seu statu quo dins del nou sistema democràtic i que la història, amb les seves responsabilitats, no fos revisada. A canvi d’aquests tres petits detalls, el poder fàctic autoritzava la democratització del sistema polític amb un concepte copiat de la primera restauració borbònica: un sistema de torns d’alternança en el poder, uns anys de governs conservadors i uns anys de governs progressistes, l’anomenat bipartidisme.

A ningú se li escaparà que un sistema dissenyat pels poders fàctics estaria controlat per ells. Van decidir quin tipus de govern era necessari per fer les reformes de la transició política, quin govern era necessari per fer les grans reformes –tancaments− en la indústria i agricultura exigits per la CEE, quin govern per al miracle econòmic… i així fins avui. Sempre en benefici propi. Tot deixant que aquesta nova fornada de politics, de dretes i esquerres, en tragués profit i pogués enriquir-se. Sempre a les seves ordres.

Realment se’m fa molt difícil acceptar que si a aquests poders fàctics no els interessa que Espanya tingui noves eleccions al mes de juny ho permetin. Per donar un toc d’atenció als dos partits oficials del sistema –PP i PSOE− es van treure del barret les marques blanques de Ciudadanos i Podemos. Un exemple de com poden actuar el tenim a casa nostra. Quan Unió, i en Duran, han estat amortitzats i ja no compleixen la seva comesa, són esborrats. Ara UDC s’ha de vendre el patrimoni per pagar el deute que li havien permès i finançat mentre eren útils.

Un segon motiu és la necessitat de petits retocs puntuals que necessita la seva Constitució –seva perquè se la van fer a mida− per tal de poder continuar remenant les cireres 37 anys més.

El tercer motiu, i més important, és que si finalment els nous resultats electorals són com els del 20D, l’Estat no pot estar sense govern fins al setembre o octubre, quasi un any, al mateix temps que els catalans ens estem separant d’aquest Estat. Mentre Catalunya se’n va, Espanya no pot estar sense govern. A la població espanyola la poden mantenir enganyada, però els poders fàctics tenen plena consciència que la República catalana serà benvinguda a la UE i a l’euro. Que la República catalana pot ser la fi del regne d’Espanya, de l’actual statu quo.

Davant del repte de la independència de Catalunya, el repte més greu per a l’Estat en els últims 300 anys, és necessari un nou tipus de govern i de política. És necessari un nou “pacto de la Transición” que aglutini totes les sensibilitats polítiques. Ja no és suficient el bipartidisme. Ara toca un gran pacte de tots els espanyols per posar fi definitivament a les aspiracions dels catalans.

Estic convençut que tindrem pacte. Que PP, PSOE, Ciudadanos i Podemos arribaran a un acord. Quin? Això ja no ho tinc tan clar. L’únic que cada dia tinc més clar és que Espanya actua i actuarà fent front comú contra Catalunya. Alhora que els autoanomenats independentistes continuem amb les lluites caïnites, les úniques que ens poden impedir arribar a la República catalana.